Conte de confinament (v)

Abans del virus tot eren caminades llargues al capvespre i mirar el cel entre blavós i negre i esperar que com més allargués, millor. Anar a treballar amb la mandra uns dies, altres amb il·lusió, altres, feliç de veure gent. Els dilluns eren una muntanya pelada que calia pujar amb esforç i els dimecres la baixada ja era més verdosa. Els caps de setmana als carrers hi corria la cervesa i els comentaris de què fer per Setmana Santa. Fa quatre setmanes era carnaval. Fa nou, era Any Nou. I el Nadal era ple de bons propòsits per un any 2020 que feia il·lusió. Vam fer l'estiu a la nostra manera, com sempre, enviant fotos i fent el mandril sota la palmera per enviar-ho a la resta del món. Érem inconscients davant la calma i no sabíem què era la tempesta. Cert que abans d'aquests estius, ja es patia una mica per la feina, pel dia a dia i per la rutina pesada i feixuga. També havíem tingut la sorpresa d'un amor intens, d'un cor que desitjava, d'uns cossos que demanaven més del que es deien i la cosa tan bonica de ja em diràs que pari. Anàvem fent-nos grans, canviàvem de feina, de parella, teníem la grip, dos refredats l'any, alguna baixa laboral que ens anava d'allò més bé. Tot era una certa rauxa que vist amb perspectiva, tampoc era normal. També vam enviar currículums, intentàvem trobar alguna cosa d'allò nostre però per fi es van acabar els exàmens, els llibres infumables, els apunts, els companys de classe que estaven més vistos que 'la monyos'. Vam superar els cursos previs això, a la infantesa i anar creixent sense entendre res i tira a fer els deures. Abans, plovia molt més, feia molt més fred i les setmanes passaven molt lentes entre llibres de socials i sumes i restes i patis amb pneumàtics i taques a la samarreta i mama agafa'm amb braços. I tota aquesta ruta viscuda va a parar avui. Fins aquí. Tot està quiet. El final. Sembla una pausa a tota una vida que ni fèiem cas de tan ràpid que anava. Avui no belluga res.
Només un virus.