Conte de confinament (IV)

La Laia Pocafer era molt passiva. Amb la vida solucionada gràcies a l'administració de loteria que va heretar, la Pocafer tenia un horari més aviat decaient. Mandra al llit, dutxa llarga, cafè, lavabo, got d'aigua, cafè, xarxes socials, dinar, migdiada, xarxes socials, tele brossa, cervesa, sopar, xarxes socials, copa de vi i al llit. Cada dia la mateixa rutina excepte els caps de setmana que feia el mateix però més lent tot: no sabia el perquè però a partir de divendres a la nit necessita abaixar aquell ritme lacònic. La Laia Poacafer era pausadament feliç, és a dir: una dona gens motivada però tampoc era un ésser lamentable que s'arrossegava per casa. A vegades però, li feia mandra mirar el compte corrent perquè no se sentia còmode que la xifra canviés de desena i la fortuna fos gairebé denunciable, èticament. Es veia a venir. Feia dies que a la Xina ja ho advertien, però aquí la gent vinga a comprar loteria sense adonar-se dels problemes reals. De la nit al dia, persianes avall. Inclús la seva administració va patir el seu tancament de catorze dies (van acabar sent 60) i la societat entregada, això sí, a mantenir-se confinada dins ca seu. La Laia, en veure's obligada a seguir al corrent de la població i estar permanentment activa, va decidir canviar el seu horari habitual. Ni mandres, ni dobles cafès, ni televisions nefastes. Ara, la Pocafer no parava quieta, fent taules d'exercicis impossibles que penjaven els influencers més lamentables de la xarxa. Feia cada dues hores unes respiracions que li anaven molt bé per tots els xacres del cos i la ment, caminava durant trenta-tres minuts per casa, pintava aquarel·les al matí i pintura més dura a la tarda, es va aficionar a fer dos tipus de croissants al dia, cinc maneres de fer brioix i era una daina fent galetes de blat sarraí. També llegia contes de gent desconeguda, feia cal·ligrafia aràbiga i es va proposar aprendre danès. Aquell virus que tenia a tothom tan preocupat, a la Laia Pocafer li va servir per desconnectar de la seva administració i vendre idees a la gent confinada. Quedeu-vos a casa deia la seva flamant web: venia tota classe d'enginys a quin més esperpèntic. El més bèstia va ser fabricar un coet per anar a la Lluna i no vulguis saber la de gent que es va posar a muntar trastos d'aquells. Va fer més diners amb totes les idees per la quarantena que venen la loteria de tota la vida.
Hi havia molt a fer amb aquell poble que de cop, estava tancat a casa sense fer apostes i gairebé sense futur.