La victòria d'acabar

Les petites victòries cal celebrar-les: acabar de fer el recompte el passat diumenge.
Així és el meu resum després de les Eleccions Generals:
Caminar diumenge passat a les 8 del matí pels carrers buits anant al centre electoral i NO tenir la sensació d'estar en una democràcia. El gust de comptar els vots i que quadrin. Superar el fred que fa dins un centre electoral fins que vaig anar a buscar el calefactor de casa. Que vingui gent a portar-te bombons i abraçades és preciós. Veure una senyora de noranta-vuit votant amb ulls emocionats i convençuda que tot anirà bé. Saber que hi ha gent que ajuda sense res a canvi, que resolen conflictes, que sumen a tot, que entenen les hores i hores que s'han d'aguantar. Veure que realment, tots els vots compten. Conèixer gent bonica i tenir uns companys que ho fan fàcil. Viure un diumenge diferent i valorar la normalitat de l'exterior un diumenge qualsevol. Adonar-te que estem en un sistema arcaic, caduc, passat, molt lent i absolutament fúnebre: tenia la sensació d'estar a les eleccions del 78. Veure el dispendi vergonyós que comporta tot el circ polític. No entendre com en una sola mesa hi ha 630 persones inscrites al cens, no veure mai a tanta gent pel carrer: on sou? No entendre els 25 vots de Vox que vaig comptar, un per un. No comprendre com hi ha gent que posa saliva al sobre per tancar-lo. No acabar de compartir el sorteig que es fa per constituir les meses. No saber com anar al jutjat a les 12 de la nit amb un fred que pela i que no paguin el taxi, com a mínim. La impotència de no seguir els resultats al moment i tenir la sensació que estàs apartat de la realitat. Valorar un cafè a les set del vespre i agrair aquella abraçada a últimes hores i saber que ja falta menys. Tenir la sensació que la gent, quan vota, és feliç. La meravellosa sensació de votar l'últim i posar l'últim sobre dins l'urna. Obrir-la. La divertida anècdota de dir a la gent que quan sortien podien recollir l'ampolla de cava i alguns indignats en saber que era broma. La petita victòria va ser quan vaig veure el Rivera a la tele després d'arribar a casa amb l'humor destruït i allà començar a sopar a gust. Espero no ser mai més President de res.
Si almenys tot això servís per a alguna cosa. Però crec que no.