La gota que explota

Han bellugat la mòmia, ha cridat "arriba" i tots s'han posat ferms. Han deixat d'agafar el telèfon, ni un missatge de complicitat, tot amenaces, sempre amb el toc de queda. Però aquests ja els coneixíem: pitjor aquells que no es mullen, no volen dir que prou, que ja està bé, que la presó és una vergonya. Però dir-ho així, tal qual, no dient que els hi agrada el pa amb tomàquet i el Manolo Garcia (per cert a mi també) sinó que diguin d'una vegada que totes les penes de la sentència són una atrocitat lamentable. I callar-ho, els fa còmplices. I ara, des de darrere una barricada, i entenent la ràbia i la humiliació més absoluta, un carrer no es destrossa, un contenidor no es crema, una ciutat no pot quedar assetjada per una violència que alimenta als gossos amb porres i pilotes de goma. No es pot donar benzina als soldats uniformats i afamats que si poguessin, tindrien armes de veritat, no ho dubteu. Tot és tristesa, però cal combatre-la i amb pedres. D'on surt tanta crisi de radicalitat activa? Cal canalitzar aquest patiment. No porta enlloc el foc i la destrucció. Els ocells sempre volen en pau, ferits mai. I amb aquesta dictadura, que emmanillen a fotoperiodistes, la televisió fa créixer el règim, es reparteix a tort i a dret, els polítics que no estan a l'altura, els consellers que blanquegen la infàmia, els socialistes se'n foten i els de Ciutadans hiperventilats de contents, Cuixart i companyia demana coratge i calma: fem-ho per ells.
No trenquem més fanals perquè si no, quan vingui l'exèrcit, no sabrà on caure.