Conte d'estiu (V)

Quan l'àvia va donar-li l'anell se'l va posar i li queia; els seus dits, de només sis anys, eren poca cosa per l'anellot de la Romança Monquevols. Era una herència plena, total i intransferible: només al seu net li valdria l'encanteri i li va guardar per quan el Joanot Illes Monquevols fes unes bones mans, gruixudes i dits plens. De ben petit ja escoltava les històries de l'àvia Monquevols, en una vella terrassa gran i lluminosa de Cadaqués. En Joanot berenava i jeia a prop del carrer Curós mentre el far començava a cridar a la distància i la Monquevols parlava de totes aquelles meravelles del mar, la tramuntana i la màgia de viure allà. Cada any en Joanot creixia a base d'estius prop de la Monquevols fins que els pèls a les aixelles li van permetre, entre altres coses, portar l'anell. Aquell anell. L'anell. El noi passejava amb els amics del poble, ara fem una cervesa, ara m'he fet el primer petó, ara sí que m'he enamorat, sobretot que no perdi l'anell que l'àvia em mata. Quan de lluny van cridar el nom de Joanot Illes Monquevols a la pesada entrevista de feina, va entrar tot nerviós al despatx del sí o no. Allà va notar-se l'anell que li havia enfundat l'àvia molt estret, i va preguntar-se perquè el duia i que li ho preguntaria aviat. Va pujar a Cadaqués aquell cap de setmana, sense la feina a la butxaca, i davant d'ella li va demanar per aquell regal que tenia entre els dits. L'àvia Monquevols, molt velleta i fluixa, amb un fil de veu, li va dir que pugés a la terrassa. Va explicar-li que l'anell li va caure del cel enmig d'una pluja d'estels, allà mateix, a ple mes d'agost, quan ell encara no havia ni nascut. Li va fer treure dels dits abotifarrats i li va dir: -Ara mira a través de l'anell i demana el que vulguis. En Joanot Illes se'l va apropar a l'ull dret i va dir: -Àvia, no et moris mai. Van passar els anys, en Joan Illes mirava a través de l'anell tot allò que volia: un cotxe, un pis, una feina cada vegada millor, les illes balears ja eren seves, la dona amb la qual es va casar, després una altra, més illes desconegudes a la llista que portaven el seu cognom, després un fill fet entre el cos i el tot poderós poder de portar l'anell de la Monquevols. Va sonar el telèfon un dilluns al matí i van comunicar que la Romança Monquevols era morta. Com podia ser? Si ho va demanar davant d'ella amb l'anell enganxat a l'ull, impossible, no és veritat. Un cop a la casa de Cadaqués va veure que l'àvia Monquevols li va escriure una nota: no tot és el que desitges, també has de mantenir l'amor i regar la vida i fer companyia sempre. Marxo molt sola, estimat net.
En Joanot Illes va plorar fort i penedit de no viure a Cadaqués més sovint. Va agafar l'anell mirant al far de Cala Nans, el va apropar a l'ull, va demanar que tornés l'àvia Monquevols. Quan va baixar escales avall la va veure asseguda al sofà i corrent cap a ella, la va abraçar i petonejar i estimar i va demanar que no marxés mai més, per favor. Ella, molt serena i guapa li va agafar l'anell i va dir-li que la mort era inevitable però estimar i cuidar-se eren innegociables: tens allò que vols però t'has tornat un tros de lluç. Una oportunitat més per en Joanot Illes, anell a part. I vet aquí un anell i el poder que l'àvia Monquevols va tornar a la vida sabent que la vida no és només allò que vols.