Conte d'estiu (I)

De ben petit menjava les molles de pa: les pessigava de sobre les tovalles. Era tan forta la seva atracció pel pa que d'amagat, n'agafava per totes les taules del restaurant. En Llibert Bonamolla no hi podia fer més. Era un addicte al pa, un boig, un animal del llevat, un fanàtic incombustible, una cosa similar a necessitar teràpia i taules rodones i parlem-ne que no és normal. Quan en Llibert va tenir ús de raó, va decidir que muntaria la seva pròpia empresa de pa i que quan tingués un fill de nom li posaria Llonguet. Pa de motlle, pa integral, pa de llavors, sense gluten, sense por, sense finals, sense res que li permeti guanyar molts diners amb el que més li agradava. Molt pa, viure bé. Molta molla i molta pasta. Molta fornada de bitllets fins que l'Ibex li va dir sí, vinga, anem-hi. El somni d'en Bonamolla: controlar les crostes de pa venudes des de les illes aquelles tan petites i tan boniques que ningú hi va. Un dia en Llibert es va enamorar de la dona que tots els homes s'haurien enamorat. Una mussa de conte, de colors bonics i pastels i màgics i de tots els racons de l'amor. Una dona com el pa de brioix, una pell de pa torrat i que només li falta la mantega. En Llibert Bonamolla va voler regalar-li el millor dels seus tributs: una panera de pa gegant, unes barres de mig que no passen per la porta, un pa de pagès que rodolava passadís enllà.
Però va resultar que la noia de totes les dones boniques i belles era al·lèrgica al llevat: no el podia ni ensumar. No podia veure aquell festival perquè les picors eren insofribles, els mals de panxa, els mals de cap, els mals de tot. I així va ser com el Llibert Bonamolla va decidir vendre la seva empresa a canvi d'un amor sense intolerància, sense al·lèrgies i sempre al dia. Acabat de fer i de què més li poso. Vet aquí un pa i un bon panet que aquest conte va fer un Llonguet.