Carrers de nit (i II)

Camino com cada nit fins a la pedra. Li dic la pedra perquè és un mirador que hi ha a Can Boada i sí, hi ha una pedra. Ara ja hi ha la brisa perfecta, tot es fa petit aquesta hora nocturna; inclús la cosa més grossa que sembla que no es pugui empassar mai. Però tot flueix sense voler. Les cantonades et criden com si el mar fos allà i et saluda hola que tal ens hauríem de veure. Comença a fer una calor perfectament suportable en el marc urbà, amb màniga curta, pantalons curts, que ràpid passa la vida. Salto de carrer a carrer sense saber quin alcalde tindré i el que m'agradaria tenir: els pactes els carrega el diable i tot fa por. Però l'esperança es fusiona amb la nit tranquil·la i les llums de la ciutat em semblen el llum de guàrdia d'un teatre, aquella que es veu des de l'escenari quan actues i saps que mai estàs a les fosques, el llum que busques quan et quedes en blanc, lel llum de platea per intuir que hi ha públic i no estàs sol. Així està la ciutat ara, a les palpentes, a les fosques a les onze de la nit. Patinen asfalt avall els neguits de dia, els dubtes financers i els mals d'amor. Tots baixen mentre els esquivo i camino cada vegada més lleuger, com si fos en una illa deserta, sense gent, sense soroll. Un bar fa l'última copa. Una bici creua sense mirar i penso que el perill deu ser això. Un estiu per davant preparat per ser incombustibles en tot. I ara que he arribat a la pedra i veig la ciutat a plena nit, penso en quí m'agradaria d'alcalde, però també sé que aquesta ciutat té una bellesa ingovernable. Com cada vers que perdo mentre camino, com cada paraula bonica que no escric, com cada dia que no vivim de veritat.