L'any vinent, sí!

Mals dies per qui som del Barça. La decepció a la Champions i les anades i vingudes de fitxatges multimilionaris de nens mal educats ens fan posar de mal humor. Així i tot mantenim les il·lusions intactes: aquesta setmana he renovat per dos anys el paquet de televisió i poder veure tot el futbol. Vaig instal·lar-li també al meu pare, perquè pogués veure-ho a casa seva. El primer que va dir-me va ser el què m'havia de pagar. Ell, que quan aconseguia un carnet volava a portar-nos a l'Estadi (oh el primer dia que vaig veure allò!). El meu pare, que damunt una bici a ple més d'agost va anar a comprar-me la samarreta perquè la portes tot el dia al càmping. Ell, que ens aguantava a mi i a tots els amics a casa seva tirant-nos per terra i cridant quan el Ronaldinho marcava dos golassos al Bernabéu. El pare que a cada jornada, cada gol, cada diumenge ens truquem, parlem i ens emprenyem junts quan l'equip perd. I a sobre em diu què ha de pagar-me per veure el futbol.
El que hauria de fer el Barça és guanyar una Lliga de Campions i dedicar-li a ell.