Tinc por.

No puc escriure. El cervell va més ràpid que el bloqueig natural de la situació. A un, que li agrada escriure per necessitat vital i curar esgarrapades internes (que vénen de l’exterior) el fet de no poder practicar l’acte d’escriure li fa mal. Mal. Dolor. Tristesa, que comporta fatiga i en conseqüència, cansament. Esgotat, xafat, quasi liquidat. Sense ànim i poques ganes de postres, alegria i ballaruca. Pot passar amb l’escriptor, amb el músic, amb el corredor de fons, amb els que teniu festa per Pasqua i posaríem la mona cap per avall. És el desànim permanent i continu: el sense final, el sense sentit de totes les coses que passen i exploten via notícia, via poder judicial. No puc escriure per la poca fe que tinc a la societat veïna, inclús amb amics que no pensem igual i veuen la presó com a únic camí. Em sembla que no puc escriure de tanta tristesa, depressió col·lectiva, passivitat dels que poden fer i no faran i no entendre que els conflictes polítics millor discutir-los amb una pizza que amb judicis a mida signats pel Llarena. No puc escriure, i sense entendre-hi ni un borrall de res, només sé que si no escric, m’abraça la por i la por, paralitza. I poques coses paralitzen tant com el feixisme. Que parli qui pugui.