Una petita pàtria al món.

Ara que parlem tant de país i d'estat, de trampes i cartons, de pedra i tisora. El meu país és la meva gent, els del costat i els que truquen al mòbil. L'estat depèn de com es miri i depèn del dia, escolti. Depèn de la boleta que corra dins el cor, que a vegades va cap a un costat, cap a l'altre. Quan país i estat es posen d'acord, arribem al plaer de la felicitat absoluta: no hi ha manera de caure a la trampa de la mentida, la pedra del fang, la tisora que t'estripa en dos. La bandera que vull i que aixeco és la de l'amor absolut, el del petó de comiat, el del wassap sincer. L'abraçada forta i la mà ferma quan me la donen. La meva independència és llevar-me i no dependre de la boleta (ai la boleta del meu cor). Independència absoluta als crits, al buit d'amargar-se per la banalitat total de l'euro. Una república ferma és l'aroma de cafè mentre les paraules bullen i el sentiment xiula. El fum de la república al llit, que és la cendra de l'amor. Extingir el temps dins una petita república. Viure tot el temps del món dins la República de l'Amor. Aquesta hauria de ser la Constitució i el Decret Llei. Avui m'ha escrit el meu amic Isaac Badia dient-me que ha mort l'actor argentí Federico Luppi, un dels fils conductors en la nostra amistat especial i que m'ha fet recordar una de les seves pel·lícules, Martin Hache, que deia això en una seqüència: "Mi patria son algunos instantes, algunas calles, algunos rostros o escenas o libros que están dentro de mí y que algún día olvidaré, que es lo mejor que uno puede hacer con la patria." Doncs això, que 'visca la vida'.