Les aules seran sempre nostres.

Podria encaixar-me l'horari. Podria agafar alguns dels seus ponts. I fins i tot les seves vacances; això de plegar a les 16.30 és una quimera per la resta de mortals. Però els mestres, ara tan de moda, són el valor segur de la societat d'un futur no gaire llunyà. Els mestres són l'ànima de la pau i l'aixopluc del nen que es fa mal. La mestra cura. El mestre anima. La mestra dona i amaga la tristesa que sovint planeja sobre les cases dels infants. El mestre sap donar i fins on no ha d'arribar. Els mestres, així en general, donen les garanties emocionals i estables que a casa, molts no tenen. Ensenyar escriure. Ensenyar a posar, una a una, totes les lletres del món per parlar. Parlar, escoltar, llegir, jugar. Jugar aprenent i coordinar l'educació amb l'amor de créixer i compartir. Mestre, cicerone, conductor, conduïdor, guia, guiador, líder professional. En francès maître, en portuguès maestro, en aranès mèstre.
El nen mira, el mestre escolta, el nen plora, el mestre suporta. El mestre mira, el nen calla, el mestre plora, el nen suporta. I a vegades entren els pares, els que lladren i es barallen, els que no entenen que l'escola és l'equip conductor, no captador. I la suma de conflictes creix i la vocació, ha de ser, sí o sí, enorme per poder aguantar una estructura tan delicada. Fa patir molt que algú posi en dubte un col·lectiu que dia rere dia es posi davant una vintena de nens que no saben dir ni 'hola' en català (ni castellà) i fer que en pugui sortir una cosa semblant a la convivència amb altres nens, altres cultures. Fa patir molt que una part de la política del país posi en risc una educació valenta, ferma i capacitada per fer front a totes les esgarrapades diàries que els pares fan als mestres. Alguns pares que van, altres que tornen, altres que mai hi han sigut. Alguna cosa falla quan les estructures d'estat volen posar mà a un col·lectiu que simplement, quan es lleva cada matí, va a classe per dir 'bon dia nois, potser el món hauria de ser una altra cosa'.